Per a la Teresa Jiménez, el voluntariat que exerceix a Aldees Infantils SOS ha estat i és “un camí fet de roses”. No pot expressar amb paraules tot el que sent amb els nens i les nenes el quals imparteix classes de suport al Centre de Dia Estrella de Granada . Des del febrer del 2024, aquesta jove psicòloga de 22 anys acompanya la infància més vulnerable, perquè la sentin no només com la seva professora, sinó com una llar.
“Vaig estudiar psicologia i sempre he tingut l’interès d’enfocar-ho a l’àmbit social. Així que vaig decidir ser voluntària a Aldees Infantils SOS, comprovar si em trobava a gust i, finalment, em va encantar”, descriu. Explica que com a voluntària no té aquesta capacitat per intervenir-hi, però l’ajuda, sens dubte, “a situar els aprenentatges teòrics que he tingut durant tota la carrera. I veure com interactuen els educadors, també m’ajuda a aprendre com intervenir en un futur laboral”.
I és que el voluntariat és molt més que oferir temps o habilitats ; és un acte que transforma tant els que reben com els que donen. És mirar més enllà d’un mateix, no només amb un propòsit, sinó amb la intenció de construir vincles i de generar un impacte durador. Així ho defineix també aquesta voluntària: “La paraula perfecta per definir la meva feina com a voluntària és ‘reconfortant’, perquè ha estat en tot moment una relació recíproca d’afecte i aprenentatge. M’ho he passat molt bé, m’han tractat genial, tant els educadors com els nens. Tots t’acullen d’una manera espectacular”.
Vida personal, professional i voluntariat?
Equilibrar el temps personal amb el voluntariat no és una tasca fàcil, especialment en un món on el ritme de les responsabilitats laborals, familiars i socials sembla no donar treva. La Teresa desenvolupa el seu voluntariat cada tarda amb tasques de suport escolar, joc lliure o tallers. Ara mateix es troba estudiant un màster, i l’esforç és més gran: “acabo les meves classes a les 14:00 i surto corrent per arribar a les 15:30 h, però la veritat és que, com m’agrada tant, tant me fa” .
Aquesta voluntària explica que aquest equilibri també els ensenya a prioritzar i a descobrir que, lluny de ser una càrrega, el compromís enriqueix el seu temps personal. Les connexions humanes que construeixen, les històries que escolten i els èxits que celebren al costat dels nens i nenes, els tornen una gran energia emocional.
“Crec que encara que ells i elles no siguin del tot conscients, el seu ambient, sigui familiar o social, no afavoreix gaire l’aprenentatge, l’educació i, fins i tot de vegades, l’afecte. Per aquest motiu, treure’ls d’aquest context i donar-los aquest suport, una cosa que potser els falta en el futur, els suposarà una cosa molt gran.”, explica.
Un aprenentatge mutu
Quan la Teresa va tornar després de les vacances d’estiu, es va quedar sorpresa; no esperava que els nens i les nenes se’n recordessin molt, “però de sobte es van aixecar de la cadira per fer-me una abraçada”, descriu. En aquell moment es va adonar de l’afecte i el valor que els aportava i que també li aporten. “Entenc que ells aprendran de tu, òbviament, però segur que tu també n’has tret algun aprenentatge”, assenyala.
Si pensa en el futur, sens dubte, vol continuar formant part d’aquesta gran família. I si pensa en la infància que dóna suport, ho té clar: “M’agradaria que tinguin una vida normal, que acabin l’ESO i el batxillerat i que surtin amb els amics. Bàsicament que compleixin els somnis que alguns m’han explicat. El que més espero és que siguin feliços ”.
Sovint, els qui pensen fer voluntariat, però no s’animen, senten els mateixos dubtes: Tindré prou temps? Realment puc ajudar? Serà això per a mi? És normal sentir inseguretat davant de la idea de sortir de la zona de confort i dedicar una part de la nostra vida als altres. Jiménez, amb la seva experiència a Aldees Infantils SOS, comparteix un missatge clar i esperançador: “Tu també aprens i t’emportes alguna cosa. No es tracta només de donar; reps molt més del que dónes. I això genera una sensació d’honestedat molt bona”.
